El temps sembla detingut, els dies són una successió d'actes repetitius.
Sempre he pensat que no tenia temps per a fer res, per a passejar, per a eixir a córrer, per a no fer res… Ara tinc molt de temps, per força, per a què vull jo el temps ara?
Estem en quarantena.
La població no pot eixir de les seues cases perquè un virus, covid-19, s'ha estès per tots els racons del planeta i la gent mor.
Tinc la sensació de formar part d'una pel·lícula tipus Divergentes on la població mundial lluita contra la pesta del segle XX.
Avui és la segona setmana d'aquesta pel·lícula trobe a faltar els moments: passejar, arribar a l'institut, els riures de les meues companyes de classe, veure les muntanyes, notar el fred a la meua cara… perquè la vida són moments, moments per a recordar.
La gent dibuixa arcs de Sant Martí, els pengen a les finestres, amb un lema que s'ha fet viral i inconscientment ens repetim com si fora un mantra “Tot eixirà bé!” Clar que sí, faltaria més!
És temps d´esperar, esperar que tot passe, és temp d'aprendre a tenir paciència, és temps de vèncer les pors, els pensaments que no són reals.
Tot passarà d'això estic segura, igual de segura que ja res ni ningú serà igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada