DIVENDRES, 3 D'ABRIL DEL 2020 (DIA XXI)

Estic fart dels deures, cada dia m'arriben a muntó de correus per ací i per allà, uns per Aules, uns altres per correu, del conservatori, de l'institut….

He hagut de descarregar molts programes de connexió per a rebre les classes: de trompeta, d'harmonia, són moltes coses a fer, molt més que quan anàvem a classe.

Encara no he acabat unes tasques i ja en tinc cent més!!, com és possible? Tan tranquil com soc, van acabar amb mi.

Estic estressat. Aquesta gent es pensa que podem estar a totes hores fent deures??

SOCORRO!!!

Del DIARI D'UN PRESONER

DIJOUS, 2 D'ABRIL DEL 2020 (DIA XX)

Hui estic més content, a l'hora de dinar ma mare ens ha dit que han eixit de l'hospital tres persones, això és perque la cosa va millor. A més a més, ha passat un dia més i ma mare està bé. La veritat és que són molt valentes, ella i les seues companyes, perquè tenen molt de valor de ficar-se totes eixes granotes, ulleres, mascaretes i estar davant el coronavirus tots el dies.

De vegades pense que jo vull ser infermer, però si torna un altre coronavirus haurè de pensar-ho més lentament- Millor seré biòleg, que té menys riscs.

(*granota= vestit d'una sola peça que porten alguns treballadors per protegir-se el cos)

Del DIARI D'UN PRESONER

DIMECRES, 1 D'ABRIL DEL 2020 (DIA XIX)

No entenc com hem pogut arribar a aquesta situació. Com és que un bitxet tan xicotet haja sigut capaç de deixar-nos a tots empresonats a casa.

Són dies molt raros, fem quasi tots els dies les mateixes coses, els deures, jugar un poquet… i pensar.

Jo pense en la meua mare i tinc por. Ma mare treballa d'infermera a l'hospital, tenint cura del pacients infectats de coronavirus. Tinc por perquè no vull que es contagie del virus.

Cada dia ens conta situacions molt estressants i jo patisc, em fa molta pena la gent que està ingressada i els iaios que no tenen companyia. Ma mare diu que les infermeres telefonen els seus fills
per telèfon i així parlen amb ells, és estressant aquesta situació.

Espere que tot passe prompte i torne la normalitat a les nostres vides.

Del DIARI D'UN PRESONER

DIVENDRES, 3 D'ABRIL DEL 2020 (DIA XXI)

Hola de nou, Dietari!

Hui tan sols et vaig a contar què he fet a la vesprada. Hui he dedicat la vesprada a disfrutar de les coses xicotetes de la vida, a les quals no li donem cap importància.

Aquesta vesprada he eixit a prendre el sol. En eixe moment en què estás a soles prenent el sol i llegint un llibre que t'agrada, quan ja tens la pell calenta i de sobte una brisa suau corre per la teua pell. En eixe moment en què tanques els ulls i de sobte, se’t posa la pell de gallina. Quan aguditzes tots els teus sentits i estàs en pau amb tu mateixa i amb tot el que t'envolta. Eixa sensació de llibertat que corre pel teu cos, és una de les sensacions més meravelloses del món. Són d'eixes a què no li sols donar cap importància en el dia a dia, però que quan les sentes t'alliberes de tot.

Això en una vesprada d'estiu quan el sol es pon, és un dels millors llocs del món. Jo en estiu, ho faig molt.

DIMECRES, 1 D'ABRIL DEL 2020 (DIA XIX)

Llibre de Laura Escanes,
editat per Aguilar.

Hui m'he llegit de nou el llibre Piel de letra i hi ha una pàgina que m'agrada molt, es titula “Aprender a perder”. M’agrada tant perquè té tota la raó del món. Perquè nosaltres aprenem dels errors que cometem. Perquè quan perds, quan tens una caiguda, no tens altra cosa a fer més que tornar a alçar-te, posar-te una lliçó més a la motxilla, seguir endavant i esperar una altra caiguda. 

Has d'aprendre a acomiadar-te i amb el temps, superar-ho. Hem de somriure als errors perquè això significa que estem creixent. Perquè sempre cal recordar que som el que som gràcies al que superem, perquè l’ hem perdut primer.

DIUMENGE, 29 DE MARÇ DEL 2020 (DIA XVI)

11:59 p.m
“Tampoc està tan malament anar a l'institut”