Durant aquests dies de tancament a casa, una de les tasques de la matèria de Valencià: llengua i literatura era la confecció d'un dietari. Els resultats han sigut tan enriquidors que hem pensat a compartir-los públicament. Aquest és el nostre QUEDA'T A CASA.
Hui dia 1 d'abril, estic molt cansada d'estar a casa. Hui he pintat en un full la paraula ESTIMA'T perquè tots ens hem d'estimar. Tots som bonics, però el que importa és el que tenim dins, el cor. El nostre cos no serveix per allò més important, ser bona persona. Té igual el cos que tingues, és perfecte. Per això....
Hui dia 30 de març, estic molt molt molt feliç. Aquest matí m'han dit una cosa que estic segura que era el que necessitava per estar contenta tota la quarantena i durant molt de temps més. Per la vesprada he estat pensant en les coses que pareixen insignificants a la nostra vida i he encontrat alguna cosa que la fa especial a totes. Després he arribat a la conclusió que el mateix passa amb les persones. Totes les persones tenen alguna cosa bona i tot el món mereix una segona oportunitat.
Hui dia 23 de març, estic molt contenta. Tinc un gosset nou!! No puc ser més feliç. És un llaurador de color xocolate i amb els ulls verds clars. S'ha fet amic de la meua gossa de seguida. No fa falta dir que la casa està plena de felicitat i alegria. Però ara tinc molt de treball... Un fill nou que cuidar i estimar molt! Hem estat tota la vesprada jugant amb els gossos per a veure com anava això de tindre amics nous a casa. Per sort he tingut temps per a escriure moltes coses. M'agradaria que en un moment determinat algú poguera llegir la llibreta en què vaig escrivint, però em dona un poquet de vergonya a la vegada, perquè són els meus sentiments molt explicats.
Hui dijous 19 de març, estic trista. Com hui és el Dia del Pare hem fet un desdejuni especial per al meu pare i le he donat un regal, ha sigut una carta ja que aquest any no hem pogut eixir i per tant, no podia donar-li més regals. Estic trista perquè hui en ser el Dia del Pare, sempre havia alguna cosa especial i no m'agrada que per estar tancats, tan sols li haja pogut donar una carta. També perquè aquest dia és tradició anar tota la família a València i és evident que no hem pogut. Hui tinc moltes ganes d'abraçar als meus familiars molt fort i de dir-los que els estime.
Tinc una àvia amb 83 anys i viu sola, a sota de la meua casa. Li deixem el pa i la compra a la porta, però portem 16 dies sense veure-la. Ella té altres malaties i pel seu bé, ha de quedar-se a casa sola. Sembla que es va aclarint una mica amb les videotrucades de Whatsapp i aquest matí he pogut parlar amb ella. Té els cabells completamente blancs i no pot anar a la perruqueria a tintar-se, pobreta.
Dia 10 de quarantena, i primer dia, per a la meua mare confinada. Crec que l'ha agafat fort i s'ha posat a netejar com una boja, cosa normal en ella, però sempre ho fa amb la ràdio i això em fa adonar-me de la importància de les lletres de las cançons a hores d ́ara, encara que en part ho sé perquè sóc música. A Espanya cancons com Resistiré del Duo Dinámico i A tu lado de Los Secretos s'estan fent molt virals. A Itàlia una cancó anomenada Facciano finta che que significa “Fem que tot isca bé” l'estan cantant molt, inclosa la meua mare. Altres de les aficions de la meua mare és la cuina i com ara té tant de temps lliure, hem pensat a fer trufes.
Dia gran de València, dia del pare i...l'aniversari de la meua germana!!!! 19 anys. Crec que aquest aniversari no l'oblidarà mai, ni ella, ni els atres. Falten tantes coses, com música, bunyols, família, amics...Això no ha impedit que celebrem el seu aniversari, però, aquest any, nosaltres quatre. No hi ha hagut regals aquest any, no ens ha donat temps a comprar-los, però el que no ha faltat ha sigut la seua tarta, enguany feta a casa, en la qual hem participat tots. El día ha tingut la seua part bonica, al meu poble, a les 12 del mig dia, hem eixit als balcons i finestres amb els nostres intruments i hem interpretar Amparito Roca i Cel Andalús, tots alhora. Serà per músics a Bunyol! En el nostre veïnat, a l'hora dels aplaudiments, han cantat a la meua germana "Feliç aniversari".
Hui hauria de ser el nostre últim día de classe abans de gaudir les vacances de falles, però ha sigut un dia molt diferent. A casa meua hem matinat tots, per anar a recollir a la meua germana, que està estudiant a la Universitat de Gandia, i viu allí. Els meus pares han preferit que torne a casa davant la incertesa del coronavirus. A la carretera hi havia moltíssim trànsit i més policies de l'habitual, però el viatge ho hem fet amb normalitat. L'ambient a la residència (on la meua germana viu) era un poc rar, normalment és un lloc tranquil, però hui hi havia molt més moviment, moltes famílies com nosaltres estaven arreplegant els seus fills i filles, però per altra banda hi havia tranquil·litat perquè hi viuen estudiants de la Xina, de Llatinoamèrica, i d'altres països que encara seguien amb rutines diàries, com anar a fer la compra. La meua germana em va contar que els estudiants xinesos són molt solidaris i els han oferit mascaretes durant aquesta ùltima setmana. També els han explicat que les seues famílies estan molt preocupades i preferereixen que es queden a Gandia. Són les quatre de la vesprada, estem tots a casa.
Hui dijous he fet una xicoteta reflexió. Jo pense que ho estic passant malament per no poder eixir, perquè tinc molta tasca, perquè m'avorrisc, però ara pense en aquelles dones que són maltractades pels seus novis/marits, aquells xiquets que també són agredits per les seues famílies i han d'estar tot el dia amb ells a casa, les famílies que no tenen diners per a menjar, ja que estan tots els familiars en l'atur i situacions molts pitjors que la meua, i això em fa sentir molt egoista, perquè si per un moment et poses en la pell de qualsevol situació d'aquest tipus, em fa sentir molt malament, perquè jo em queixe d'excés de tasca, no poder veure les meues amigues i d'aquesta manera, m'adone que són ximpleries comparat amb les que he dit abans.
Aquest matí he fet un poc d'exercici que em va manar el meu entrenador d'handbol, i com m'encanta l'esport he decidit posar-me a la feina. A la vesprada he estat treballant amb l'ordinador amb diferents assignatures, a poc a poc ja em vaig acostumant però sens dubte preferisc anar a classe i estar amb els meus companys i professors, treballant, perquè des de casa es fa una poc més complicat, ja que no tenim tanta ajuda dels professors. El que té de bo haver d'estar obligatòriament tants dies a casa és que podem gaudir molt més de l'habitual dels nostres familiars; també gràcies a la tecnologia de hui en dia, que ens permet continuar fent classes des de casa.
Sembla que m’estiga tornant boja :(. Hui comence a adonar-me que no valorava tant com m’haguera agradat ara mateix sortir al carrer o estar amb tots els meus familiars, els trobo a faltar.
Sembla que m’estiga tornant boja :(. Hui comence a adonar-me que no valorava tant com m’haguera agradat ara mateix.
Sembla que m’estiga tornant boja :(. Hui comence a adonar-me.
Diuen que no saben si van a cancel·lar les classes, em sentiria molt trista ja que a pesar de tot, m’ho he passat molt bé aquest curs i he aprés moltes coses, tant dels professors com dels meus companys.
