DIMECRES I DIJOUS, 29 i 30 D'ABRIL DEL 2020 (DIES LVI-LVII)

Aquestes paraules les va escriure ma mare, Raquel Montesinos Zahonero, quan va començar tot i m'agradaria compartir-les (les traduiré a poc a poc):

"En la pantalla es pot llegir el següent: SOY RAQUEL.
TU ENFERMERA. ESTOY AQUÍ PARA CUIDARTE"

“I t'alces cansada, sense dormir pensant si eixos iaios del 31 estaran millor o eixe xic del 33 haurà millorat en pronar-lo (posar-lo amb el cap per avall).

Amb un esforç poses els peus al sòl, et llaves la cara i veus a l'espill un semblant que reflecteix l'esgotament de tots aquests dies i al mateix temps penses…”Vaig a continuar lluitant fins exhaurir les meues forces” (que són moltes) i et col·loques la disfressa de guerrera i ixes al carrer (perquè nosaltres, les infermeres, eixin per tu).

Durant el trajecte a l'hospital no pares de pensar, t'invadeix un sentiment de por i al mateix temps de valor… Tens incertidumbre pels teus: mon pare, asmàtic; els meus fills, fins i tot el meu home, que també està al front; però penses que ells són forts i res més demanes no agafar tu la malaltia, per ells i per tots els que estan esperant que arribes a l'hospital per a ajudar-los.

Repasses mentalment si a casa has deixat tot en ordre: la roba de Lucas, la tasca de deures de Marcos per a hui… I no pots evitar deixar caure una llagrimeta en pensar en la gent que t'ajuda a portar tot açò.

Arribes a l´hospital i comença la guerra, et poses una disfressa amb què ningú et coneix, almenys això creus, perquè et sorprens en reposar la teua mà al pit d´algú i escoltar el teu nom, amb eixe alé d'esperança i aleshores t'emociones i amb veu calmada dius: ”Anem Josep, tot anirà bé” i vas habitació per habitació i sents l'alegria dels pacients en escoltar que arribes, i agafes les seues mans i dius: ”Hui soc jo la teua filla, la teua dona o la teua germana” i quan els veus plorar donant-te les gràcies, encara que els has punxat, és quan et dona eixa pujada  d'adrenalina i CRIDES: ”Anem a GUANYAR aquesta batalla” i aleshores vols lluitar més i més i els cuides com si foren part de tu.

Després del dia et sents de nou sense forces, però penses en eixes paraules d'agraïment, en eixos somriures amb respiració entrecurtada i et fan sentir de nou gran, molt gran i amb molta més força.

Aquesta sensació descriu a la perfecció la paraula infermera i és el que et dona cada dia les forces per a seguir lluitant i donar el millor de tu.

Et lleves les proteccions i tens la cara marcada, però eixes marques són passatgeres com aquesta malaltia, el que no és passatger són les marques que deixa al cor, que estan fent que siguem encara millors persones.

Acaba el torn i tornes a casa, on esperen els teus…

”Encara no podem donar-te besets mare?”, "Ja han caçat al coronavirus?”

I contestes: ”Encara no, però ja queda poquet”.

I dones les gràcies per tornar un dia més a casa, sana i salva,  i et sents orgullosa de tu i de les teues companyes.

Amunt xiques! No podran amb nosaltres!!

RESISTIREM!!."

Del DIETARI D'UN PRESONER